BONES FESTES !!

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.


Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra.
(Torna Nadal. Miquel Martí i Pol)


No hem de perdre l’esperança que
entre tots podem fer un país millor.
Bones Festes !!!
Miquel Pérez i Suárez

Calella, desembre 2008

PINZELLADES

- Ja “tenim” president electe als Estats Units. El “tenim” no és fortuït si comprovem el seguiment que han fet els mitjans informatius del país, en especial TV3, del dimarts electoral americà. És evident que era un fet periodísticament llaminer, entre d’altres motius perquè per primer cop un afroamericà tenia serioses possibilitats d’arribar a la Casa Blanca, com efectivament va succeir; també perquè un “esternut” al país americà pot esdevenir un tsunami aquí. Però de veritat era necessari tant desplegament de gent i programes en directe a dojo? Francament, ho vaig trobar excessiu.

- La repercussió de la crisi, -finalment hi ha crisi i no refredament, desacceleració o altres eufemismes similars-, tindrà una conseqüència molt directe en els pressupostos dels ajuntaments, degut a la caiguda dels ingressos en tots els tributs i taxes que estaven lligades al “boom” de la construcció. El finançament local és una assignatura pendent i sembla que cap govern vol posar el cascavell al gat en aquest tema. Si a més li afegim el greuge comparatiu endèmic d’aquelles poblacions, com Calella, que degut al turisme necessita donar més serveis, sembla que els propers exercicis pressupostaris es presenten complexos per mantenir el nivell d’inversions i serveis d’aquests darrers anys. Caldrà, al meu entendre, un exercici de responsabilitat, en primer lloc per part de l’equip de govern, però també de la ciutadania en general i els grups polítics de l’oposició en particular i no fer volar coloms que difícilment poden arribar a destí.

- Bé, sembla ser que els ajuntaments de Malgrat i Pineda, -els dos “grans” de l’Alt Maresme- , han “salvat” la continuïtat del Consorci Telegidital del Maresme Nord, ja que s’adheriran al Consorci i aportaran la quota econòmica corresponent. Un d’ells ha rectificat el NO rotund inicial, i l’altre, finalment, ha decidit una adhesió que en el mandat anterior ja estava pràcticament feta. Em congratulo de la notícia pel Maresme Nord i per la gent de l’antiga Calella TV. Sembla ser que el fet que tots ells, Calella inclòs, tinguin alcaldes socialistes ha afavorit la nova sintonia, mai millor dit. Doncs molt bé, tot sigui per obtenir un resultat positiu. Potser ara amb una mica de sort... i voluntat, veurem més notícies del Maresme Nord en els informatius del nou canal, ja que fins ara la omnipresència de Mataró no ho ha fet possible.

INDECENT !!!

He trobat algunes persones que m’han comentat si em passava alguna cosa, ja que des del mes de juliol no feia cap apunt al meu bloc. Això vol dir com a mínim dues coses: una, que s’interessen per mi, i l’altra, que segueixen el meu bloc. Gràcies a tots ells. Però no, no em passa res. O millor dit, no em passa res dolent. Simplement que el mes d’agost vaig donar-me un descans, bloc inclòs, i posteriorment he tingut la gran sort que m’han fet avi. Sí, una nova experiència vital que m’ompla d’il·lusió. Ja estic fent proves per examinar-me del carnet per poder conduir aquests cotxets de criatura actuals. Tot un repte que espero superar amb nota.
Bé, dit això, aquests dies no es parla d’altra cosa que de CRISI, amb majúscules. És cert. Sembla que estem immersos en una crisi estructural del sistema. No es tracta de la finalització d’un dels cicles periòdics de bonança econòmica, que també, sinó de la finalització de molts anys de disbauxa i especulació que, com sempre, han beneficiat a uns quants i perjudicat a la immensa majoria de la gent.
Evidentment, no sóc cap expert en economia, -ho és algú..?-, però veig i escolto coses que em recorden les classes a la facultat amb el Dr. Josep M. Bricall –allò sí que eren classes!: érem poquets, el diàleg i les preguntes eren constants i en Bricall, amb la seva flema britànica, ens feia gaudir d’unes estones inoblidables-. Doncs bé, en Bricall ens deia que això que el mercat ho regula tot només va bé per a uns quants, perquè quan van mal dades s’obliden del mercat i busquen la protecció del “papà Estat” que, en definitiva, som tots. Ni més ni menys que el que està passant ara. Amb l’excusa que tot el sistema trontolla i que això no pot ser, els gurús més agosarats del capitalisme salvatge tenen la vergonya de demanar la intervenció de l’Estat perquè amb els impostos de tots solucionem la papereta que han provocat uns quants que tenen les butxaques plenes o, millor dit, els seus comptes plens en paradisos fiscals. Això sí, intuint que això no és gaire popular, ens diuen que els nostres estalvis estan garantits i que no hem de patir. Quina enganyifa tot plegat!
Hi ha una qüestió de tot aquest escenari que encara em preocupa i m’encén més els ànims i que es resumeix en la següent pregunta: i després que? Sí, efectivament, un cop superada aquesta situació, sanejats o nacionalitzats bancs i asseguradores, tot continuarà funcionant de la mateixa manera? Es privatitzarà per quatre “xavos” tot el que ara es nacionalitza? Els “quatre” de sempre tornaran als seus llocs un cop l’Estat (repeteixo, tots nosaltres...) els hem fet la feina bruta? Puc entendre i compartir que el sistema econòmic que preconitzava el comunisme és anacrònic i sense sentit en el segle XXI. Però no ho és també aquest capitalisme salvatge? En definitiva, com sempre ens toca veure tot des de la barrera i això és INDECENT.

LLOPASFERA

Sota el nom de Llopasfera ens apleguem gent de Calella que tenim blocs o, els més avantatjats, fan servir qualsevol de les possibilitats de la web 2.0.
No cal dir que el nom està ben aconseguit: la llegenda de la llopa de Calella ha estat una troballa molt encertada per aglutinar aquest col·lectiu.
El sopar del passat divendres va donar la possibilitat de sortir del món virtual i fer una trobada real, cara a cara. És veritat que pràcticament tothom es coneixia, però no en relació amb aquest món fascinant dels blocs i tot el que comporta Internet.
En primer lloc vull felicitar els amfitrions de la trobada, en Josep Barri (Vilapou de nom de guerra) i en Jordi Verdura, per aquesta iniciativa: crec que va ser un èxit total. Ja s’havia fet una primera trobada el desembre passat i en aquesta ocasió es va doblar el nombre d’assistents.
He de confessar que jo sóc un humil blocaire, sense d’altres pretensions, i vaig intentar aprendre alguna cosa de tot el que es va parlar. No era fàcil, doncs no domino la terminologia i alguns noms que es fan servir els vaig conèixer precisament durant aquest sopar.
Va ser molt interessant compartir l’estona amb gent com en Saül Gordillo, veritable gurú català dels blocs, o en Christian Negre, que domina tot aquest món de forma envejable.
Evidentment no només es va parlar de blocs; la política i el futbol no podien faltar. La Montse Candini, en Jordi Sitjà, els germans Lieury (l’Alfred i la Dolors), la Lorena Sànchez, en Jaume Bagó... tots vam posar-hi cullerada. També en Quim Fàbregas i les seves fotos, i l’Enric Sánchez Cusell, el més jove de la trobada, que ha de tenir un cap molt ben ordenat perquè va ser campió de Catalunya de matemàtiques (?), -jo que sóc de lletres això m’impressiona-. En resum, un grup de gent molt diversa i un bon ambient que va fer que ens hi trobéssim molt a gust.
Com va dir algú, no vull recordar qui, potser només per aquestes trobades val la pena tenir un bloc...

TDT ALT MARESME

Calella té una llarga història en la TV local i és un referent al Maresme i al país. Fa dos anys es van celebrar els 25 anys del seu funcionament en un acte entranyable, ple de records i anècdotes.
El camí ha estat llarg i moltes vegades difícil. Es va començar de forma absolutament voluntarista, amb molta gent que amb sacrificis personals van fer possible el seu naixement i la seva continuïtat.
Des de fa uns anys, aquella TV Calella “amateur” es va anar professionalitzant i avui en dia, encara amb mancances, emet dignament de forma diària amb programes de producció pròpia entre els quals ha de destacar-se un informatiu diari en directe. Podríem dir que és una televisió local amb una clara vocació de televisió comarcal.
Així ho va entendre molta gent quan va aparèixer la TDT, el que això havia d’implicar i que, ni més ni menys, podia arribar a portar a la desaparició de TV Calella. És cert que tot el procés de la TDT ha estat confús i complex, però des del primer moment, tant el Consell d’Administració de Ràdio Calella TV com el propi Ajuntament, van decidir apostar perquè Calella TV i, de retruc, tota la comarca (i si voleu més concretament l’Alt Maresme), pogués tenir veu pròpia i una oportunitat de futur en tot el nou context de les noves tecnologies.
Els costos que implicava aquest repte, que eren importants, havien de ser assumits pels ajuntaments que prèviament s’havien incorporat a tot el procés, sol·licitant la gestió compartida d’un canal de TDT per l’Alt Maresme.
I, en aquest punt, van sorgir els veritables entrebancs ja que no tots els ajuntaments han volgut/pogut destinar recursos del seu pressupost per poder tirar endavant aquest projecte.
Pràcticament tots aquests ajuntaments estaven o estan governats per alcaldes/alcaldesses del PSC. Certament, els ajuntaments tenen serioses dificultats pel finançament de tots els serveis que han de donar als ciutadans i ciutadanes dels seus municipis i aquest era, i hauria de ser, un argument de pes a l’hora de prendre una decisió.
El cert és que abans de les eleccions del 2003 es va arribar a constituir el Consorci del Maresme Nord, quan hi havia un govern ERC-PSC a l’Ajuntament de Calella que va ser el clar impulsor del projecte.
Ara s’ha fet públic que s’ha arribat a un acord entre el Consorci Digital Mataró Maresme de TDT del Baix Maresme i el Consorci del Maresme Nord. Pel que sembla, de moment és un acord de principis i bones intencions i s’haurà de veure el conveni que en el futur ho desenvolupi.
Sembla ser que tots els ajuntaments que abans no veien oportú esmerçar recursos en la TDT de l’Alt Maresme ara sí ho faran. Evidentment, els costos seran menors i per tant la partida pressupostària també. Aquest pot ser un bon argument. Malgrat tot, s’ha de dir que ara a l’Ajuntament de Calella el govern és de PSC-ERC i no ERC-PSC com abans de les eleccions. No cal recordar que a l’Ajuntament de Mataró, el govern municipal és de PSC-ERC-ICV, amb clara hegemonia socialista...
Espero que el futur conveni no signifiqui que el Consorci del Maresme Nord es converteixi en un satèl·lit sense llum pròpia a l’ombra del Consorci de Mataró, ja que això aniria en contra de la pluralitat, la singularitat i en detriment dels municipis del l’Alt Maresme. I també, perquè no dir-ho, en contra dels esforços i moltes hores de feina que molta gent amb il·lusió ha dedicat a aquest projecte.

LA ROJA

Espanya ha guanyat l’Eurocopa de futbol. Catalunya s’ho mira sense seleccions nacionals. Canaletes s’ha omplert de banderes espanyoles.
Les estelades i senyeres s’han quedat a l’armari. Espanya està al carrer per la victòria de la Roja. Una part de Catalunya també. Espanya és un Estat. Catalunya és una nació en el preàmbul de l’Estatut. La Roja uneix Espanya. Catalunya amb el triomf de la Roja és més Espanya. ZP s’omple la boca de l’Espanya constitucional. Catalunya fa molts anys que li fa el joc a aquesta Espanya. Es recull el que es sembra. Tants anys de “peix al cove”... El cove l’hem omplert de peixos espanyols. Tripartits descafeïnats i pluja fina. Petards pel triomf de la Roja. Immigració integrada... a l’Espanya de la Roja. Catalunya independent?
Molta, molta feina per fer... encara estem a temps?

EJPAÑÑA

"Antiespañoles en el Congreso"

De Mariano Calleja (el 04/06/2008 a las 14:16:55, en Politica, 2507 Visitas)

"Les mueve el odio a España, aunque sean tan españoles como yo. Su jefe se reunió con ETA en Perpiñán para pactar con los terroristas que no atentaran en Cataluña. El resto de España le daba igual, sólo quería que los terroristas miraran bien "el mapa" antes de asesinar. Que se llevaran los coches bomba y el tiro en la nuca a otro lado. Son independentistas y anticonstitucionalistas, además de cobardes. España les importa un bledo. Pero Zapatero les hizo grandes cuando pactó con ellos la legislatura pasada. El Gobierno de la Nación, con unos antiespañoles como socios. España, a expensas de unos acuerdos con secesionistas. Luego llegó Montilla y se aupó a la presidencia de la Generalitat, pese a no haber ganado las elecciones, con el apoyo del mismo grupo. La dignidad, los principios... ¿qué es eso cuando está en juego el poder?
Ahora ERC tiene tres diputados en el Congreso, pero de nuevo un favor de los socialistas les ha permitido formar grupo parlamentario propio, junto a IU-ICV, lo que les da más voz, más presencia. El martes, el Pleno del Congreso selló la paz de todos los partidos para apoyar a las víctimas del terrorismo. De todos, menos de ERC, que se abstuvo. Su portavoz, Joan Ridao, veía demasiado "delicado" ampliar el concepto de víctima a los perseguidos y acosados por ETA. El siniestro portavoz propuso que se incluyera también a las "víctimas del Estado", es decir a los supuestos "torturados". Para tortura, la que tenemos que soportar todas las semanas con personajes como éste. "

No se qui és aquest Mariano Calleja que signa aquest article; però això no és significatiu. Sí que és transcendent l’odi, la mentida i la manipulació que traspua tot l’article.
Encara no tenim clar que amb aquesta Espanya és impossible compartir res?

FINANÇAMENT

Fa uns dies el ministre Solbes va fer unes declaracions sobre la negociació del finançament que representen una burla a l’estat de dret i una presa de pèl al poble de Catalunya que va referendar l’Estatut.

Aquest senyor va dir, més o menys, que no ens hem de preocupar per la negociació del finançament ja que és prou clar que s’ha de fer, no perquè ho digui l’Estatut de Catalunya, sinó perquè el PSOE ho portava en el seu programa electoral.

Francament, escoltant aquest argument del senyor ministre, vaig quedar bocabadat. Per una banda està ignorant (i no crec que sigui tan ignorant...) que l’Estatut de Catalunya és una llei i com a tal s’ha de complir. Està posant en qüestió l’estat de dret i es queda tan tranquil. D’altra banda està menyspreant al poble de Catalunya que va votar aquesta llei i que té tot el dret a exigir que es compleixi i que, abans del 9 d’agost, el finançament de Catalunya estigui negociat i resolt d’acord amb l’Estatut. A més, el menyspreu és encara més evident quan diu que el finançament s’ha de negociar perquè el PSOE ho portava en el seu programa electoral. Això vol dir que si no hagués estat al programa electoral no es veuria “obligat” a negociar i a complir la legalitat recollida a l’Estatut.

Amb aquests arguments, mal començament i pitjor futur ens espera en el tema del finançament. Sembla clar que la pretesa “bilateralitat” quedarà en una bilateralitat per a tots, en un cafè descafeïnat per a tots i el que emprenya més: tot plegat, perquè està en el programa electoral del PSOE.

RESPONSABILITAT

Ahir vaig sentir la notícia que una noia havia mort quan va travessar un pas a nivell. Sembla ser que es tractava d’un pas a nivell amb barreres i senyalitzat, amb un semàfor que estava en vermell en el moment que la noia va creuar. També van dir que la jove no va sentir el tren perquè escoltava música a través d’uns auriculars connectats a un aparell d’aquests tan freqüents avui en dia.
Molts veïns de la zona es queixaven enfurismats perquè l’administració no feia res i sembla ser que no és la primera vegada que ha passat una tragèdia com aquesta.

Aquesta notícia em va portar a fer una reflexió sobre la responsabilitat individual i la seva incidència en la societat actual.

És evident que seria molt millor que no existissin passos a nivell i que totes les vies estiguessin soterrades. Està clar que la pèrdua d’una vida humana és molt lamentable i s’ha de fer tot el possible per evitar que es produeixi; però aquesta reacció instantània responsabilitzant l’administració, la que sigui, de tot el què passa, ens porta a un carreró sense sortida. Primer, perquè és impossible preveure-ho tot; i segon, perquè la societat la formen persones individuals que amb el seu comportament més o menys responsable desencadenen conseqüències moltes vegades no desitjables.

El recurs primari de culpar als altres d’allò que nosaltres no fem correctament és el més fàcil, però ens porta a una societat on sembla que l’administració és culpable de tot, amb independència de la nostra manera d’actuar. Per poc que pensem, això es dona en multitud de circumstàncies de la vida diària i penso que no estem en el camí encertat per fer una societat més justa i responsable.

Cal exigir a les administracions i als seus responsables que assumeixin responsabilitats, naturalment que sí, però no podem fer recaure en ells tot allò que ens passa. Una societat que només pensa en la tutela de l’administració és una societat sense futur.

ERC : No ens podem equivocar

Ha arribat el moment de prendre decisions. Els resultats electorals del 9 de març han estat el detonant extern d’una crisi interna que s’anava coent lentament però a foc viu. Crec que no es tracta tant del canvi de persones en la direcció del partit, que també, sinó de definir què volem fer, com ho volem fer i a on volem arribar.

En els darrers anys el partit ha crescut en militància, ha passat de ser un partit bàsicament d’oposició i de contestació al carrer a un partit que governa a la Generalitat, Diputacions, Ajuntaments, etc.; en resum, ERC és ara un partit de govern. Això pot implicar determinades servituds, però mai poc significar perdre l’essència que ha caracteritzat al partit en aquests darrers anys i que, en definitiva, ens ha situat allà on som ara. S’han comès errors que han desorientat l’electorat d’ERC i també a molts militants.

En el proper Congrés no ens podem equivocar i ho faríem si penséssim que només es tracta de canviar persones. S’ha de reforçar l’estructura interna, i el missatge de “què volem fer” i “com ho volem fer” ha d’arribar a la militància i a l’electorat en general amb claredat i sense contradiccions. No és fàcil. Ja s’ha vist que contra ERC tothom s’atreveix i no hi ha dubte que per molts sectors de la nostra societat som un partit incòmode.

Hem d’ampliar i reforçar la nostra presència en la societat civil del país. Hem de fer possible que un partit que té el privilegi de poder triar els seus líders i decidir el “full de ruta” de forma assembleària (ja ho voldrien altres...), pugui fer compatible aquest exercici de democràcia interna amb el fet de ser un partit que sigui vist com a seriós, convincent i que compleix els seus compromisos. A ERC conviuen moltes sensibilitats i ens equivocaríem de no recollir el bo i millor de totes elles. No parlo de persones, parlo de projecte de futur. Hem de tenir una direcció integradora i s’han d’escollir els millors, fugint d’amiguismes conjunturals. En aquest sentit s’han pronunciat en Joan Puigcercós i en Joan Ridao i ho trobo encertat.

Finalment, malgrat sigui una obvietat, és evident que l’endemà del Congrés, sigui quin sigui el resultat, s’ha de fer pinya i tirar endavant un únic projecte sortit del Congrés: el d’ERC. Si això no passa i entrem en una dinàmica de desqualificacions i/o escissions, ens haurem equivocat novament i l’objectiu primordial d’aconseguir la plena sobirania del nostre país estarà molt més lluny.

VOTAR EN BLANC...NO VOTAR

Aquests darrers dies he parlat amb algunes persones sobre les eleccions i em mostren els seus dubtes sobre si aniran o no a votar, o si votaran en blanc el proper diumenge 9 de març. La majoria d’elles argumenten que estan decebudes de la política i dels politics, que tots els polítics son iguals, que es venen per qualsevol cosa... En definitiva, que estan fastiguejats perquè no se senten representats pels polítics.

He de dir que he trobat un denominador comú en aquestes opinions que em preocupa: la majoria d’aquestes persones les considero ideològicament catalanistes o sobiranistes, algunes d’esquerres i d’altres amb perfil més conservador, però totes elles amb conviccions nacionals.

Evidentment, respecto la decisió que finalment prenguin el pròxim diumenge; però crec que tenim molts motius per anar a votar i no precisament en blanc.

En primer lloc, pel què fa al fet d’anar o no a votar, cal fer-ho per respecte a molta gent que amb el seu compromís i sacrifici personal, quan no amb la seva pròpia vida, han fet possible que avui tinguem la llibertat de tenir aquesta disjuntiva. En segon lloc, perquè no anar a votar és deixar en mans dels altres, de forma conscient, el nostre futur, és fugir del compromís i amagar el cap sota l’ala. Per últim, penso que si no anem a votar no tenim capacitat moral per exigir.

Respecte al vot en blanc algú pot dir que és un clar exercici de democràcia i de coherència. Ho podria compartir; però no en aquests moments, doncs aquestes eleccions s’han intentat plantejar com una cosa de dos i amb un clar afany de bipartidisme, com si estiguéssim en un sistema presidencialista. Els vots en blanc el dia 10 no serviran per gaire i Catalunya i els catalans ens hi juguem molt, malgrat ser unes eleccions espanyoles. Si els partits catalanistes tenen uns resultats dolents, l’onada centralista i espanyolista en la propera legislatura pot ser espectacular. Alguns a les Espanyes ja parlen d’una nova LOAPA, o de reformar la Llei electoral i la Constitució per arraconar els partits “perifèrics” i que no puguin condicionar el govern d’Espanya.

Sota el meu punt de vista, el nostre vot és important per a crear espais de sobirania, estructures de poder catalanes que ens permetin anar esgarrapant adhesions fins arribar a tenir una majoria social i política que cregui en la plena sobirania i en la independència del nostre país.