03 de juny, 2011

ERC : Ja era hora...!!!

L’article d´en Jordi Portabella publicat al diari EL PUNT posa el dit a la nafra sense pal·liatius quan, entre altres coses, afirma: “No poden continuar manant els que ara manen perquè els ciutadans ens han dit clarament que no”. Com a militant d´ERC estic plenament d’acord i penso que molts militants i simpatitzants comparteixen aquesta opinió.

El què passa és que no podem anar a un Congrés per a buscar el qui, això és el de menys; hem d’anar al Congrés per a buscar el què i, potser encara més, el com. No es pot començar la casa per la teulada un altre cop. Ja s’està parlant de noms sobre possibles dirigents del partit, quan encara no sabem quins seran els eixos programàtics que decidirà el Congrés per oferir una proposta creïble al país.

La pròpia dinàmica d’aquest Congrés és malèvola i absurda: primer s’ha d’escollir el President i el Secretari General i després s’han d’aprovar els eixos programàtics. Així no anem enlloc.

Companys dirigents actuals d´ERC, heu fet el que crèieu millor pel partit i pel país i el resultat ja el coneixem. No hi ha dubte que ERC ha normalitzat el debat sobre la independència, però no hem sabut capitalitzar aquesta circumstància. Ara toca una renovació a fons i no maniobres de maquillatge. Ens hi juguem tant com passar a ser un projecte polític testimonial.

27 de febrer, 2009

DOBLE VIA : Per l'actual traçat, NO !

El secretari d'Estat de Planificació i Relacions Institucionals del Ministeri de Foment, Víctor Morlán, va presentar aquest dimecres el pla de rodalies 2008-2015 que, entre d’altres actuacions, preveu la construcció d'una doble via de tren entre Arenys de Mar i Blanes.

És cert que, a hores d’ara, no coneixem els detalls sobre aquesta segona via i que el mateix Morlán ha dit que “es farà allà on sigui possible...”. Però en tot cas, penso que els ciutadans i governs de les poblacions afectades hem de deixar clar des del primer moment que si aquest desdoblament s’ha de fer seguint l’actual traçat, és del tot inacceptable i ens haurem d’oposar amb tots els mitjans al nostre abast.

Poblacions com Calella es troben en aquests moments amb dues infraestructures, -carretera N-II i via del tren-, que impedeixen el seu desenvolupament urbanístic com a ciutats costaneres i turístiques. Des de fa molts anys els seus governs i ciutadans venim reclamant la supressió d’ambdues barreres, com ja s’ha fet en d’altres indrets. No s’hi valen excuses de cap mena. Ja sabem que l’actual situació -una única via- comporta una comunicació ferroviària de la zona molt deficient; també és sabut que la solució de trasllat de la via per l’interior presenta dificultats d’execució i un cost econòmic molt important. Però aquestes raons no han de permetre que s’admeti un altre “nyap” i haver d’empassar-nos el desdoblament per l’actual traçat.

No hem d’oblidar que el Pla Territorial Metropolità contempla la proposta de trasllat de la via cap a l'interior en l’horitzó de l’any 2020, no pas per al segle XXII. Ara aquesta data pot semblar molt llunyana, però en qüestió de grans infraestructures no és res i, si cal, es podria avançar la seva execució abans de cometre un altre error, com ja va passar amb l’autopista.

Haig de dir que he quedat bocabadat llegint que alguns alcaldes de la zona estarien d’acord sempre i quan aquesta fos una solució provisional. Provisional? Fins l’any 2020 i llavors fer el trasllat per l’interior? Ens hem begut l’enteniment? Algú creu que si ara es fa aquest desdoblament després és farà la via per l’interior? Que no ens tractin de passarells!

Francament, ja comença a resultar patètic que el “gobierno amigo” de Madrid sigui el nostre més ferm enemic i alguns d’aquí, a sobre, li riguin les gracietes. Hem de dir prou!

Si, finalment, es confirmés que aquest desdoblament anunciat s’ha de fer seguint l’actual traçat, ens hem d’oposar frontalment malgrat que alcaldes i governs municipals diguin el que vulguin. Des d’aquí, si arriba el cas, proposo la creació d’una Plataforma Ciutadana en contra del desdoblament de la via per l’actual traçat. Hem de fer sentir la nostra veu.

22 de gener, 2009

PRESIDENT OBAMA

Mai havia escoltat o llegit ni una ratlla d’un discurs d’un president dels Estats Units el dia de la presa de possessió del seu càrrec. De fet, ni aquest dia ni cap altre, aquesta és la veritat. En el cas d’Obama sí que ho he fet. La curiositat i l’impacte mediàtic del personatge m’han motivat a fer-ho. No hi ha dubte que les referències històriques i l’exaltació dels valors del poble americà han estat l’eix vertebrador del seu missatge. Pinzellades genèriques de política exterior, intent de generar confiança davant la descomunal crisi econòmica, referència als seus orígens, etc. Per mi, el dia va ser històric per un motiu: és el primer president negre de la història dels Estats Units. Poca cosa més. I n’hi ha prou, certament.

Aquesta “febrada” col·lectiva que s’ha generat arreu del món, pensant que Barack Obama ha de ser el nou Déu Universal que ho ha de solucionar tot, és una utopia que aviat començarà a passar factura. La situació de la política interna americana i la geopolítica internacional és de tal complexitat que, per molt que Barack Obama vulgui, és impossible un gran canvi. Els governs tenen poder, però les multinacionals i els grans capitals encara en tenen més. Ho estem veient en aquests moments amb la crisi econòmica mundial. En definitiva, aquesta eufòria col·lectiva que ha generat Obama és contraproduent perquè pot desembocar en una major desil·lusió col·lectiva.

P.D.- Tenia preparat aquest Apunt pel meu bloc i he llegit l’article d’en Vicent Sanchís al diari Avui que, més o menys, apunta en el mateix sentit; però ell és un professional que ho explica molt més bé que jo. Us el transcric:

Comença la desil·lusió.

“Barack Obama va ser investit ahir president dels Estats Units i del món enmig d’una expectació que no se superava als Estats Units i al món des que els americans van tocar de puntetes la lluna. El president negre no va defraudar. Té una fama merescuda de discursos vibrants, sentits, emotius, calents... i ahir en va fer un de vibrant, sentit, emotiu i calent. Possiblement el més vibrant, sentit, emotiu i calent de tots. Tots els valors que han mogut les millors pàgines de la història dels Estats Units hi eren. No hi faltava cap referència èpica, tendra o reivindicativa necessària per convertir el seu discurs en una de les declaracions més vigoroses de la història universal.
Obama va intentar no defraudar i per això es va moure, una vegada més, fent equilibris entre els principis i les bones intencions. Però avui Barack Obama començarà a fer política i a prendre decisions. Una política i unes decisions que condicionaran el seu partit, el seu equip, el seu país i ell mateix. Des d’aquesta part del món, vella i cínica, es pot proclamar avui també que comença la desil·lusió. Molta gent i molts insensats han pretès convertir Barack Obama en el líder que canviarà el món. Prou en tindrà si el nou president apedaça i reviscola l’economia del seu país, reajusta tots els serveis públics que no funcionen i resol amb una certa dignitat els greus problemes internacionals que ha sembrat i podrit el president sortint. Però Obama no establirà la pau universal, no calmarà el Pròxim Orient, no convertirà Rússia ni civilitzarà Putin ni trobarà tampoc una energia substitutòria del petroli. Benvingut senyor president i benvinguda senyora desil·lusió!”

18 de desembre, 2008

BONES FESTES !!


L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.


Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra.
(Torna Nadal. Miquel Martí i Pol)


No hem de perdre l’esperança que
entre tots podem fer un país millor.
Bones Festes !!!
Miquel Pérez i Suárez

Calella, desembre 2008

18 de novembre, 2008

PINZELLADES

- Ja “tenim” president electe als Estats Units. El “tenim” no és fortuït si comprovem el seguiment que han fet els mitjans informatius del país, en especial TV3, del dimarts electoral americà. És evident que era un fet periodísticament llaminer, entre d’altres motius perquè per primer cop un afroamericà tenia serioses possibilitats d’arribar a la Casa Blanca, com efectivament va succeir; també perquè un “esternut” al país americà pot esdevenir un tsunami aquí. Però de veritat era necessari tant desplegament de gent i programes en directe a dojo? Francament, ho vaig trobar excessiu.

- La repercussió de la crisi, -finalment hi ha crisi i no refredament, desacceleració o altres eufemismes similars-, tindrà una conseqüència molt directe en els pressupostos dels ajuntaments, degut a la caiguda dels ingressos en tots els tributs i taxes que estaven lligades al “boom” de la construcció. El finançament local és una assignatura pendent i sembla que cap govern vol posar el cascavell al gat en aquest tema. Si a més li afegim el greuge comparatiu endèmic d’aquelles poblacions, com Calella, que degut al turisme necessita donar més serveis, sembla que els propers exercicis pressupostaris es presenten complexos per mantenir el nivell d’inversions i serveis d’aquests darrers anys. Caldrà, al meu entendre, un exercici de responsabilitat, en primer lloc per part de l’equip de govern, però també de la ciutadania en general i els grups polítics de l’oposició en particular i no fer volar coloms que difícilment poden arribar a destí.

- Bé, sembla ser que els ajuntaments de Malgrat i Pineda, -els dos “grans” de l’Alt Maresme- , han “salvat” la continuïtat del Consorci Telegidital del Maresme Nord, ja que s’adheriran al Consorci i aportaran la quota econòmica corresponent. Un d’ells ha rectificat el NO rotund inicial, i l’altre, finalment, ha decidit una adhesió que en el mandat anterior ja estava pràcticament feta. Em congratulo de la notícia pel Maresme Nord i per la gent de l’antiga Calella TV. Sembla ser que el fet que tots ells, Calella inclòs, tinguin alcaldes socialistes ha afavorit la nova sintonia, mai millor dit. Doncs molt bé, tot sigui per obtenir un resultat positiu. Potser ara amb una mica de sort... i voluntat, veurem més notícies del Maresme Nord en els informatius del nou canal, ja que fins ara la omnipresència de Mataró no ho ha fet possible.

11 d’octubre, 2008

INDECENT !!!

He trobat algunes persones que m’han comentat si em passava alguna cosa, ja que des del mes de juliol no feia cap apunt al meu bloc. Això vol dir com a mínim dues coses: una, que s’interessen per mi, i l’altra, que segueixen el meu bloc. Gràcies a tots ells. Però no, no em passa res. O millor dit, no em passa res dolent. Simplement que el mes d’agost vaig donar-me un descans, bloc inclòs, i posteriorment he tingut la gran sort que m’han fet avi. Sí, una nova experiència vital que m’ompla d’il·lusió. Ja estic fent proves per examinar-me del carnet per poder conduir aquests cotxets de criatura actuals. Tot un repte que espero superar amb nota.
Bé, dit això, aquests dies no es parla d’altra cosa que de CRISI, amb majúscules. És cert. Sembla que estem immersos en una crisi estructural del sistema. No es tracta de la finalització d’un dels cicles periòdics de bonança econòmica, que també, sinó de la finalització de molts anys de disbauxa i especulació que, com sempre, han beneficiat a uns quants i perjudicat a la immensa majoria de la gent.
Evidentment, no sóc cap expert en economia, -ho és algú..?-, però veig i escolto coses que em recorden les classes a la facultat amb el Dr. Josep M. Bricall –allò sí que eren classes!: érem poquets, el diàleg i les preguntes eren constants i en Bricall, amb la seva flema britànica, ens feia gaudir d’unes estones inoblidables-. Doncs bé, en Bricall ens deia que això que el mercat ho regula tot només va bé per a uns quants, perquè quan van mal dades s’obliden del mercat i busquen la protecció del “papà Estat” que, en definitiva, som tots. Ni més ni menys que el que està passant ara. Amb l’excusa que tot el sistema trontolla i que això no pot ser, els gurús més agosarats del capitalisme salvatge tenen la vergonya de demanar la intervenció de l’Estat perquè amb els impostos de tots solucionem la papereta que han provocat uns quants que tenen les butxaques plenes o, millor dit, els seus comptes plens en paradisos fiscals. Això sí, intuint que això no és gaire popular, ens diuen que els nostres estalvis estan garantits i que no hem de patir. Quina enganyifa tot plegat!
Hi ha una qüestió de tot aquest escenari que encara em preocupa i m’encén més els ànims i que es resumeix en la següent pregunta: i després que? Sí, efectivament, un cop superada aquesta situació, sanejats o nacionalitzats bancs i asseguradores, tot continuarà funcionant de la mateixa manera? Es privatitzarà per quatre “xavos” tot el que ara es nacionalitza? Els “quatre” de sempre tornaran als seus llocs un cop l’Estat (repeteixo, tots nosaltres...) els hem fet la feina bruta? Puc entendre i compartir que el sistema econòmic que preconitzava el comunisme és anacrònic i sense sentit en el segle XXI. Però no ho és també aquest capitalisme salvatge? En definitiva, com sempre ens toca veure tot des de la barrera i això és INDECENT.

22 de juliol, 2008

LLOPASFERA

Sota el nom de Llopasfera ens apleguem gent de Calella que tenim blocs o, els més avantatjats, fan servir qualsevol de les possibilitats de la web 2.0.
No cal dir que el nom està ben aconseguit: la llegenda de la llopa de Calella ha estat una troballa molt encertada per aglutinar aquest col·lectiu.
El sopar del passat divendres va donar la possibilitat de sortir del món virtual i fer una trobada real, cara a cara. És veritat que pràcticament tothom es coneixia, però no en relació amb aquest món fascinant dels blocs i tot el que comporta Internet.
En primer lloc vull felicitar els amfitrions de la trobada, en Josep Barri (Vilapou de nom de guerra) i en Jordi Verdura, per aquesta iniciativa: crec que va ser un èxit total. Ja s’havia fet una primera trobada el desembre passat i en aquesta ocasió es va doblar el nombre d’assistents.
He de confessar que jo sóc un humil blocaire, sense d’altres pretensions, i vaig intentar aprendre alguna cosa de tot el que es va parlar. No era fàcil, doncs no domino la terminologia i alguns noms que es fan servir els vaig conèixer precisament durant aquest sopar.
Va ser molt interessant compartir l’estona amb gent com en Saül Gordillo, veritable gurú català dels blocs, o en Christian Negre, que domina tot aquest món de forma envejable.
Evidentment no només es va parlar de blocs; la política i el futbol no podien faltar. La Montse Candini, en Jordi Sitjà, els germans Lieury (l’Alfred i la Dolors), la Lorena Sànchez, en Jaume Bagó... tots vam posar-hi cullerada. També en Quim Fàbregas i les seves fotos, i l’Enric Sánchez Cusell, el més jove de la trobada, que ha de tenir un cap molt ben ordenat perquè va ser campió de Catalunya de matemàtiques (?), -jo que sóc de lletres això m’impressiona-. En resum, un grup de gent molt diversa i un bon ambient que va fer que ens hi trobéssim molt a gust.
Com va dir algú, no vull recordar qui, potser només per aquestes trobades val la pena tenir un bloc...